dimecres, 3 de setembre de 2014

Noces de plata professionals


El passat 25 d’agost va fer 25 anys que em dedico professionalment a l’arqueologia. El bateig, per dir-ho així, va ser tota una immersió en la realitat de l’arqueologia a casa nostra. En ple estiu i al bell mig de la Segarra vaig haver de córrer a vigilar que unes excavadores immenses no acabessin de trinxar la vil·la romana de la Vinya del Crispí, a Guissona. Amb el company i bon amic Jordi Sagrera (que també s’estrenava en aquella ocasió i amb el qual, per tant, comparteixo aniversari professional), vam poder salvar de la desfeta un illot al bell mig dels rebaixos, que vam excavar amb la col·laboració de tres manobres que mai no havien vist un tall de ceràmica romana. I després d’un mes de campanya, mentre fèiem la memòria, van anar passant lentament els nou mesos que acabaríem trigant per cobrar la feina.

Estiu de 1989, primera feina professional com a arqueòleg a la Vinya del Crispí (Guissona, la Segarra)
Ja n’ha fet 25, d’això, i encara sóc aquí. Un quart de segle dóna per a molt. Per alegries i decepcions (algunes majúscules), entusiasme i desànim (qui no ha estat a punt d’engegar-ho tot a dida?), coneixences interessants, moments inoblidables i troballes engrescadores, però també personatges que ja ni recordo (ni m’abelleix de recordar) i jornades interminables gratant per acabar trobant quatre esquerdissos. Vaja, si em deixeu tirar de tòpic, com la vida mateixa.

I, com deia, encara sóc aquí, treballant en la petita arqueologia quotidiana, des de la recerca pels nuclis antics de molts pobles a les excavacions a aquell castell, aquella vil·la romana, aquella necròpolis o aquelles sitges que tenim a vegades a tocar de casa, ben a prop, i que sovint ens donen sorpreses ben interessants que ens ajuden a reconstruir i conèixer el nostre passat. Com les restes de la premsa del segle XV de Santa Coloma de Farners on, per deu dies, he estat a punt de celebrar les meves noces d’argent professionals. 

Any 1990, dibuixant sitges i murs al convent de St. Bartomeu, a Peralada (Alt Empordà)
Podria parlar de la ciutat romana d’Empúries, de l’església de Sant Pere de Rodes o de les termes romanes de Caldes de Malavella, però també de la vil·la romana de l’Hort d’en Bach, dels castells medievals de Quermançó, Sant Joan de Lloret, Torcafelló i Sant Iscle o de l’assentament ibèric del Turó Rodó, que he tingut la sort de poder investigar de manera íntegra i acompanyat d’uns equips excel·lents. O de la necròpolis visigòtica de Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, única a Catalunya, de les incursions als nuclis medievals de Llagostera o Peralada, o de la generositat arqueològica (a vegades excessiva) de la terrisseria romana de Llafranc. I, per què no, de les sitges ibèriques del Camp de l’Arrencada (Cassà de la Selva), de la Carretera d’Aiguaviva (Riudellots-Vilobí), de la Torre Vedruna (Girona) o dels Camps de Can Massic (Franciac), del mas medieval de la Joeria (Sant Gregori) o dels centenars de petites troballes fetes arreu, sobretot, de les comarques gironines.

Any 1996. Omplint fitxes a l'Hort d'en Bach (Maçanet de la Selva)
Han passat 25 anys i això vol dir cremar etapes. Hi ha qui diu que s’aprèn de les males experiències, i en el meu cas això vol dir d’intentar sobreviure d’autònom en una disciplina on mai no sabies què faries el mes que ve (i –efectivament- moltes vegades no feies res, si més no de manera remunerada) o d’intentar tirar endavant una empresa que, al final, va acabar fent aigües per massa costats, alguns d’inconfessables. Però també vol dir una multitud de grans moments i de coneixences personals, amb algunes de les quals he acabat tenint una excel·lent relació professional i amb d’altres a més una bona amistat que encara perdura i que sé que perdurarà. El balanç és inqüestionable. Fa 25 anys que sóc aquí i estic convençut que val molt la pena continuar-hi essent mentre el cos aguanti. Ens hi veiem.