dimecres, 3 de setembre de 2014

Noces de plata professionals


El passat 25 d’agost va fer 25 anys que em dedico professionalment a l’arqueologia. El bateig, per dir-ho així, va ser tota una immersió en la realitat de l’arqueologia a casa nostra. En ple estiu i al bell mig de la Segarra vaig haver de córrer a vigilar que unes excavadores immenses no acabessin de trinxar la vil·la romana de la Vinya del Crispí, a Guissona. Amb el company i bon amic Jordi Sagrera (que també s’estrenava en aquella ocasió i amb el qual, per tant, comparteixo aniversari professional), vam poder salvar de la desfeta un illot al bell mig dels rebaixos, que vam excavar amb la col·laboració de tres manobres que mai no havien vist un tall de ceràmica romana. I després d’un mes de campanya, mentre fèiem la memòria, van anar passant lentament els nou mesos que acabaríem trigant per cobrar la feina.

Estiu de 1989, primera feina professional com a arqueòleg a la Vinya del Crispí (Guissona, la Segarra)
Ja n’ha fet 25, d’això, i encara sóc aquí. Un quart de segle dóna per a molt. Per alegries i decepcions (algunes majúscules), entusiasme i desànim (qui no ha estat a punt d’engegar-ho tot a dida?), coneixences interessants, moments inoblidables i troballes engrescadores, però també personatges que ja ni recordo (ni m’abelleix de recordar) i jornades interminables gratant per acabar trobant quatre esquerdissos. Vaja, si em deixeu tirar de tòpic, com la vida mateixa.

I, com deia, encara sóc aquí, treballant en la petita arqueologia quotidiana, des de la recerca pels nuclis antics de molts pobles a les excavacions a aquell castell, aquella vil·la romana, aquella necròpolis o aquelles sitges que tenim a vegades a tocar de casa, ben a prop, i que sovint ens donen sorpreses ben interessants que ens ajuden a reconstruir i conèixer el nostre passat. Com les restes de la premsa del segle XV de Santa Coloma de Farners on, per deu dies, he estat a punt de celebrar les meves noces d’argent professionals. 

Any 1990, dibuixant sitges i murs al convent de St. Bartomeu, a Peralada (Alt Empordà)
Podria parlar de la ciutat romana d’Empúries, de l’església de Sant Pere de Rodes o de les termes romanes de Caldes de Malavella, però també de la vil·la romana de l’Hort d’en Bach, dels castells medievals de Quermançó, Sant Joan de Lloret, Torcafelló i Sant Iscle o de l’assentament ibèric del Turó Rodó, que he tingut la sort de poder investigar de manera íntegra i acompanyat d’uns equips excel·lents. O de la necròpolis visigòtica de Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, única a Catalunya, de les incursions als nuclis medievals de Llagostera o Peralada, o de la generositat arqueològica (a vegades excessiva) de la terrisseria romana de Llafranc. I, per què no, de les sitges ibèriques del Camp de l’Arrencada (Cassà de la Selva), de la Carretera d’Aiguaviva (Riudellots-Vilobí), de la Torre Vedruna (Girona) o dels Camps de Can Massic (Franciac), del mas medieval de la Joeria (Sant Gregori) o dels centenars de petites troballes fetes arreu, sobretot, de les comarques gironines.

Any 1996. Omplint fitxes a l'Hort d'en Bach (Maçanet de la Selva)
Han passat 25 anys i això vol dir cremar etapes. Hi ha qui diu que s’aprèn de les males experiències, i en el meu cas això vol dir d’intentar sobreviure d’autònom en una disciplina on mai no sabies què faries el mes que ve (i –efectivament- moltes vegades no feies res, si més no de manera remunerada) o d’intentar tirar endavant una empresa que, al final, va acabar fent aigües per massa costats, alguns d’inconfessables. Però també vol dir una multitud de grans moments i de coneixences personals, amb algunes de les quals he acabat tenint una excel·lent relació professional i amb d’altres a més una bona amistat que encara perdura i que sé que perdurarà. El balanç és inqüestionable. Fa 25 anys que sóc aquí i estic convençut que val molt la pena continuar-hi essent mentre el cos aguanti. Ens hi veiem.

dijous, 14 d’agost de 2014

La vall d'en Bas, territori remença


Ara fa un any, per aquestes dates, escrivia aquest article per la revista Les Garrotxes:
La vall d’en Bas, territori remença

Al segle XV, la vall d’en Bas fou un dels escenaris principals de la revolta dels pagesos de remença i bressol del seu dirigent més destacat, Francesc de Verntallat.


El 24 d’octubre de 1448 el so d’un corn s’escampà per tota la vall. Havia arribat el gran dia per als pagesos de remença del vescomtat de Bas: se’ls notificaria la constitució del sindicat que tenia com a objectiu recaptar fons per entregar al rei els 100.000 florins que demanava a canvi d’abordar, a tot el Principat, la supressió dels mals usos. Calia, doncs, que tothom hi fos present. En poques hores, els caps de casa dels masos remences de la vall s’aplegaren davant de l’església de Sant Privat, sota el repic insistent de les campanes. Molts dels seus cognoms encara identifiquen avui alguns dels masos d’en Bas: Sorracans, Dorra, Bellsolà, Pascol i Boscà de Sant Privat; Carrera, Plana, Clapera, Tarrés i Bertrans de Sant Esteve; Comelles, Freixa i Carrera de Joanetes; Llopart, Serradamunt, Portella i Bosquet de Puigpardines; Dilmé, Ripoll, Serrat i Garganta de la Pinya; Llobet i Casadellà de Balbs...

Semblava que per fi quedaven enrere aquells temps en què el senyor de la vall, el vescomte de Cabrera i Bas, Bernat Joan, va fer oïdes sordes a la petició que concedís als seus súbdits un règim de privilegis i que se suprimissin moltes de les càrregues feudals que els oprimien. Això havia passat feia 21 anys, el 1427, i res no havia canviat. Potser havia arribat el moment.

Tanmateix, molts dels presents a la reunió de Sant Privat no viurien prou per veure com les seves reivindicacions esdevenien una realitat que el mateix rei sancionaria. L’oposició dels nobles a la política pro-remença del rei Alfons, que el 1455 va suspendre -que no abolir- els mals usos, i el fet que les disposicions reials no fossin sovint aplicades pels senyors, va fer que a principis de 1462 s’encengués una revolta camperola que es va estenedre, sobretot, a la zona coneguda com “la Muntanya”, que comprenia Santa Pau, Mieres i les valls d’en Bas, d’Hostoles i de Llémena. Al mateix temps, es trencaven definitivament les relacions entre el nou rei Joan II i els nobles, representats a la Generalitat, i esclatava la guerra civil catalana.


La Vall d'en Bas vista des del Mallol.
La gran revolta remença

Qui no estaven cridats a la cita del 24 d’octubre de 1448, perquè no eren pagesos de remença, eren els Puigpardines, coneguts amb l’àlies de Verntallat, que era com es denominava el casal on habitaven, prop de Sant Privat. És probable, però, que el jove Francesc de Verntallat assistís igualment a la històrica reunió. Casat feia poc amb Joana Noguer –ella sí, de família remença-, treballava les terres del mas familiar de la dona, a Batet.

Tot i tenir uns orígens relativament benestants, Verntallat va fer seves les reivindicacions remences, i quan va esclatar la revolta, n’esdevingué de seguida el referent ineludible. La seva capacitat de lideratge, els seus dots estratègics i el seu capteniment intel·ligent, per navegar enmig d’un conflicte tan complex, el van revestir d’una autoritat que, durant la guerra, fou respectada per uns i altres. Organitzà un veritable exèrcit camperol i va fer front amb èxit a les forces enviades des de Vic a la vall d’en Bas per aixafar la revolta. Tot i que Joan Socarrats, jutge de les vegueries de Camprodon i Besalú, es ventava d’haver fet penjar nombrosos revoltats a Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i el vescomtat de Bas, la realitat és que els remences encapçalats per Verntallat els van acabar vencent.

Aquesta situació va facilitar que la vall d’en Bas quedés inclosa dins el nucli dur de la revolta remença, i les forces de la Generalitat no hi van tenir potestat en tot el conflicte. Hi va contribuir també el fet que el vescomte Bernat Joan, s’acabés posicionant a favor del rei, de manera que es donà la curiosa circumstància que, encara que fos només per fer front a un enemic comú, a la vall d’en Bas senyor i pagesos quedaren enquadrats dins del mateix bàndol.

Fins i tot es va donar el cas que Verntallat hagué de socórrer el vescomte, que estava assetjat a Hostalric per les forces de la Generalitat. No pogué, Verntallat, evitar la caiguda de l’estratègica població selvatana ni que el vescomte fos fet presoner i portat a Barcelona, on se’l retingué durant 4 anys. La família vescomtal es refugià al seu comtat sicilià de Mòdica, i Climent de Cabrera, fill il·legítim de Bernat Joan, després d’intentar infructuosament reorganitzar les possessions garrotxines del vescomte, es posà a les ordres de Verntallat, que li va cedir la casa forta de Juvinyà, a Sant Joan les Fonts, amb tots els seus drets.
El mas Verntallat, a Sant Privat d'en Bas (Garrotxa)



La llunyania de la guerra

En pocs mesos, doncs, els avatars de la guerra havien deixat la vall d’en Bas sense el seu senyor feudal i sota el guiatge d’un home fort, sorgit de la mateixa vall i que tenia tots els favors del rei. Així, la vall d’en Bas, ubicada al cor del territori controlat pels remences, restà en bona part aliena a la terrible guerra que durant 10 anys assolà el país. El control de Verntallat a la vall era total: el 1463 el rei el nomenà capità general de Bas, amb poders civils i militars, i li concedí tots els béns dels contraris a la causa reial que hi hagués a la vall, béns que Verntallat repartí entre els seus partidaris. De fet, no consta que el castell i la vila fortificada del Mallol, capital i principal plaça forta del vescomtat, hagués de fer front a cap situació de setge ni d’atac en tot el conflicte.

L’autoritat de Verntallat, els favors del rei i la llunyania dels vescomtes, que continuaven a Sicília, van fer possible que les velles reivindicacions fossin, per fi, ateses. A banda d’abolir els mals usos, Verntallat recuperà una de les peticions rebutjades pel vescomte l’any 1427, i va permetre que els pobles de la vall escollissin tres cònsols per representar-los, i elevar a les autoritats les queixes que poguessin tenir. La figura d’aquests cònsols es mantindria fins i tot després que la família vescomtal recuperés de ple la seva jurisdicció sobre la vall al cap d’uns anys.

La guerra es va acabar el 1472, i el rei premià Verntallat concedint-li el títol de vescomte d’Hostoles i els béns dels que havien estat contraris a la seva causa, entre els quals molts del vescomtat de Bas. Tanmateix, en no solucionar-se la qüestió remença, l’estat latent de revolta no marxà mai de “la Muntanya” -i, per tant, de la vall d’en Bas-, on Verntallat continuà fort, sobretot després d’enrarir-se les relacions amb el nou rei, Ferran II, durant la dècada de 1480. El dirigent camperol, tanmateix, no participà a la segona revolta remença (1485-1486) i assistí, en canvi, a les complicades negociacions que culminaren amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquest acord solucionà el conflicte amb, entre d’altres, l’abolició definitiva dels mals usos a canvi de la restitució de les antigues senyories allà on els remences continuaven forts, com passava a la vall d’en Bas. Verntallat hagué, doncs, de lliurar els castells que encara retenia -entre els quals el d’Hostoles i  el del Mallol-, i reconèixer la jurisdicció feudal de la nova vescomtessa de Bas, Anna I de Cabrera. Va rebre com a compensació unes propietats a Barcelona i es retirà a viure els seus darrers anys a les possessions que tenia a Sant Feliu de Pallerols.


La fi dels mals usos Text del requadre de l’article (p.79)

Els pagesos anomenats de remences eran aquells que havien de pagar una quantitat –generalment fora del seu abast- per poder deslliurar-se de la dependència dels seus senyors. Mentrestant, estaven sotmesos a una sèrie de lleis, clarament abusives, anomenades mals usos, les més importants de les quals, a part de la pròpia de remença, eren les següents:
  • INTESTIA: penalitzava al pagès que moria sense fer testament.
  • EIXORQUIA: s’aplicava sobre el pagès que no tenia descendència.
  • CUGÚCIA: castigava el pagès, la muller del qual era culpable d’adulteri.
  • ÀRSIA: pagament del pagès al senyor en cas d’incendi de les terres o del mas.
  • FERMA D’ESPOLI FORÇADA: exacció d’una part dels béns del pagès quan garantia el dot de la muller amb el mas.
Al final, les inevitables negociacions van comportar la supressió dels mal usos, que era una de les principals reinvindicacions dels camperols, però la resta de càrregues feudals van romandre intactes. Els pagesos més radicals foren jutjats i condemnats, i els nobles recuperaren les seves possessions. Al sistema feudal encara li quedaven més de tres segles de vida.

Joan Llinàs i Pol
Historiador i arqueòleg
Article publicat a la revista Les Garrotxes, número 12 (octubre 2013), p.78-79.

dimecres, 9 de juliol de 2014

Aiguaviva i els templers


Ordenant l'arxiu electrònic personal -després de la mort d'un vell ordinador- he retrobat aquest article que vaig escriure fa uns dos anys.

Aiguaviva i els templers
Pel·lícules, novel·les i còmics han convertit els templers en una misteriosa societat secreta que va acumular uns immensos tresors de valor incalculable i que (de bracet amb merovingis, càtars, maçons i el Vaticà) mou secretament els fils ocults que maneguen la història de la Humanitat des d’abans de Crist fins als nostres dies.
La realitat, però, és força més prosaica. Els templers eren els components d’un orde religiós i militar creat l’any 1118 a Jerusalem amb la finalitat de protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa, feia poc conquerida pels croats. És a dir, eren alhora monjos i soldats. Amb el suport de l’Església i de molts regnes cristians es van enfortir ràpidament, primer a Palestina, on van crear una xarxa de fortaleses, i després arreu del Mediterrani. Bona part del seu poder es va consolidar gràcies al fet que els templers es van dedicar especialment al canvi i a la banca, de manera que esdevingueren una important font de finançament per als regnes de l’època.

La creu dels Hospitalers senyoreja a la façana principal de la casa del Temple d'Aiguaviva (Gironès)
La península ibèrica, on es lliuraven les grans conquestes contra l’Islam, esdevingué un indret ideal per a la seva expansió. Al nostre país els templers tingueren un paper primordial en la conquesta de la Catalunya Nova, de les Illes i del País Valencià. Organitzats en comandes, els templers foren especialment poderosos en aquestes zones recentment conquerides (Gardeny, Tortosa, Montsó, Miravet, Peníscola...), però també obtingueren territoris a la resta del país.
Amb les possessions que havien anat adquirint al nord-est de Catalunya, els templers organitzaren les comandes de Castelló d’Empúries i d’Aiguaviva. Se sap que la d’Aiguaviva estava en ple procés d’organització l’any 1192 quan el comanador Berenguer d’Arbres adquirí un camp a Salt, i plenament constituïda el 1209, quan Berenguer de Salt i Beatriu, la seva dona, fundaren una llàntia a l’església de Santa Magdalena del Temple d’Aiguaviva. Altres possessions de la comanda d’Aiguaviva eren diverses cases a Girona, importants drets a les parròquies baixempordaneses de Fontanilles i Rupià i diverses possessions a la veïna població de Vilablareix, entre les quals destaca la capella de Santa Maria de Madrenys, a l’actual mas Civila o can Peremàrtir.

L'església parroquial de St. Joan d'Aiguaviva (Gironès)
La casa del Temple d’Aiguaviva, després convertida en masia, s’ha conservat fins a l’actualitat, i això fa d’aquest edifici un element de patrimoni històric de primer ordre. Llevat de la capella de Santa Magdalena, que és més antiga, el que veiem avui d’aquesta casa no és del segle XII, sinó que pertany a una construcció feta al segle XVI, de planta trapezoïdal, quasi quadrada, amb la planta baixa subdividida en dos grans àmbits separats per una paret on s’obren tres grans arcades de mig punt. Al segle XVII la casa s’amplià cap al sud fins assolir les dimensions actuals, i després encara patí diverses reformes parcials. Tot i així, és segur que el dia que es faci una bona investigació arqueològica de tot l’edifici podrem saber amb precisió com era originàriament la casa templera d’Aiguaviva i quina evolució va tenir posteriorment. Sense oblidar que al costat mateix hi ha una interessantíssima torre sepulcral d’època romana.

Façana lateral de la casa del Temple d'Aiguaviva, amb la capella de Sta. Magdalena
L’any 1307 l’orde del Temple, que s’havia tornat perillosament massa poderosa, va ser abolida a França, on residia el Gran Mestre des de la pèrdua de Terra Santa. Els principals representants de l’orde foren perseguits, detinguts i executats i les seves possessions confiscades. El suport papal a aquesta acció va afavorir que la dissolució del Temple s’expandís ràpidament per tota Europa. A Catalunya les possessions templeres van passar l’any 1317 a l’orde de l’Hospital, que era una institució religiosa i militar molt semblant al Temple. Els hospitalers, doncs, passaren a regir la comanda d’Aiguaviva i ho van fer fins al segle XIX. Foren ells els que van construir l’edifici que avui coneixem i els que hi deixaren la marca de les creus de vuit puntes, emblema de l’orde, que podem veure esculpides en diversos punts de les parets de la casa.

Joan Llinàs i Pol
Historiador i arqueòleg

Article publicat a Tirínculis, revista d'Aiguaviva. Núm. 39, juny 2012. p.36. 

dimecres, 9 d’abril de 2014

Serrallonga: història, mite i llegenda


A vegades, els historiadors, navegant pels arxius, trobem personatges tan famosos com el bandoler Serrallonga. Bona part de la història d'aquest personatge tan mitificat i de la seva família continua amagada en els documents, i nosaltres hem tingut l'oportunitat de descobrir-ne alguns passatges molt interessants durant la nostra investigació La vall de Querós: primeres tasques de la recuperació de la memòria històrica d’un poble cobert per l’aigua. Els resultats de la recerca, entre els quals destaca un enfrontament per l'herència del mas que va durar ni més ni menys que 152 anys, els hem donat a conèixer en un article publicat recentment, del qual n'extractem (*vegeu “Querós. Dades per a la història d’una vall oblidada”, p.189-192) allò que fa referència al mas Serrallonga. N'hem eliminat les notes a peu de pàgina per fer més lleugera la lectura, però citem al final la referència bibliogràfica del treball per a tot aquell que estigui interessat en aprofundir més.
 
Els masos Serrallonga i la Querosa*
Serrallonga, encimbellat a 600 metres d’alçada a llevant de Querós, és el mas més conegut de la parròquia, donat que l’any 1618 la pubilla de la casa, Margarida, es va casar Joan Sala, des d’aleshores conegut amb el nom de Serrallonga i que esdevindria el bandoler més cèlebre del nostre país. Aproximadament a 1 km de distància, baixant cap a la riera de Querós, hi ha la Querosa. La història dels dos masos està íntimament lligada.

El mas Serrallonga l'any 1960, poc abans del seu abandó.

(Fotografia de Salvador Bosch)
Serrallonga i la Querosa van passar a formar una mateixa propietat pels volts del 1537. Abans eren dos masos separats: en el període 1381-1387 el possessor del mas Serrallonga era Bernat de Serrallonga, mentre que el de la Querosa era Pere Querosa, que sembla que encara ho era l’any 1405. L’any 1532 documentem Joan Serrallonga, responsable de les obres de construcció del pont de Querós. L’any 1537, en canvi, trobem que el mas Serrallonga el porta Salvi Querosa, àlies Serrallonga, casat amb Joana, molt probablement pubilla del mas.
A la segona meitat del segle XVI documentem al mas un segon Salvi, que el 1588 casa la pubilla, Margarida, amb Segimon Tallades. Però Segimon mor el 1618, abans que el sogre i havent deixat l’hereu, Miquel, amb només quatre anys d’edat. Aleshores, Salvi Serrallonga, ja ancià, decideix traspassar els dos masos a la néta gran, germana del petit Miquel, també anomenada Margarida, de 17 anys d’edat, tot casant-la amb el jove de Viladrau, Joan Sala. Salvi Serrallonga s’assegura així la continuïtat de l’explotació del mas. 

Imatge idealitzada de Joan Sala, àlies Serrallonga
Margarida menà la hisenda fins el 1652, quan va morir. Fins el 1634, data de l’execució del bandoler a Barcelona, hagué de lluitar amb els seriosos problemes derivats de la carrera delictiva de seu espòs, entre els quals cal destacar la destrucció de la hisenda, que aleshores comprenia els masos Serrallonga, la Querosa, el Cominal i Busquets, l’any 1631, i fins i tot el seu propi empresonament. Després de 1634, tanmateix, Margarida emprengué amb èxit la reconstrucció del patrimoni familiar.
L’any 1651, un any abans de la mort de Margarida, el seu germà Miquel, que hauria d’haver estat hereu i possessor si el pare no hagués mort prematurament, fou expulsat del mas. Intuïm una Margarida malalta i un conflicte per l’herència entre el germà i el fills d’ella, versemblantment l’hereu, Antoni, que es va resoldre a favor d’aquest darrer. Miquel Serrallonga se’n va a viure a la Querosa i els dos masos se separen de bell nou.
Antoni Serrallonga, rector de Querós, menà el mas durant uns cinquanta anys, i després el passà als descendents del seu germà Josep. A les dècades centrals del segle XVIII, el propietari del mas era Pere Serrallonga, nascut el 1692, que fou batlle de Vilanova de Sau l’any 1746. Pel que fa a la Querosa, Miquel Serrallonga apareix portant les regnes del mas els anys 1663 i 1667. Pocs anys més tard, mena la hisenda el seu gendre Pau Illa i Carosa, i l’any 1711 posseeix el mas el fill de Pau, Bernat Carosa Illa i Serrallonga, els cognoms del qual evidencien que no es renuncia a la reclamació del mas Serrallonga, tot i que ja han passat 60 anys. A partir de 1756, apareix Joan Carosa, que trobem repetidament en diversos documents de la segona meitat del segle XVIII.


El pont de Querós, avui amagat per les aigües del pantà de Susqueda,
punt estratègic dels camins de la vall de Querós (Foto: INSPAI)
No sabem si és aquest Joan Carosa o un descendent seu del mateix nom qui el 1803 aconsegueix vèncer per fi els seus parents del mas Serrallonga al cap de 152 anys. La justícia li dóna la raó i el possessor del mas, Francesc Serrallonga, hi ha de renunciar, tot reconeixent que els seus avantpassats van expulsar injustament i amb violència Miquel Serrallonga l’any 1651. Joan Carosa, doncs, va passar aleshores a viure al mas Serrallonga, tot i que es va comprometre a deixar-hi viure i viure’n a Francesc i llur família. El vencedor segella el conflicte pactant el casament del seu fill i hereu Jeroni amb Maria, una de les filles de Francesc.
Es refà així l’antiga unió entre els dos masos, però per ben pocs anys, ja que el 1814 Jeroni, que firma amb els cognoms Carosa i Serrallonga, ven la Querosa a Pere Coma, pagès d’Osor. Les dues propietats ja no tornaran a anar mai més unides. Regidor del terme de Vilanova de Sau l’any 1813, retrobem Jeroni ja vidu i amb 40 anys pels volts del 1830. Acusat, sembla que injustament, d’haver participat en la mort d’una persona a Vic, serà empresonat l’any 1832 i el mas serà encomanat per la Justícia a un administrador de Sant Andreu de Bancells que hi posarà uns masovers que seran acusats de malmenar la hisenda. L’any 1838, havent complert ja condemna, Jeroni Carosa demana la restitució del mas, cosa que aconsegueix. L’any 1848 ha casat la filla gran, Maria, amb Josep Arau, que el 1851 apareix com a responsable de tots dos, sogre i esposa. Més tard, Arau serà regidor de l’ajuntament de Querós, del qual esdevindrà alcalde per un petit període, l’any 1869.
No sabem si fou Arau o un successor seu qui es va acabar venent el mas. En tot cas, l’any 1884 s’embarga la finca al seu propietari, Josep Planas Costa. A principis del segle XX Serrallonga era propietat de Josep Soler i hi vivien masovers. Eren altres temps: al cap de cent anys del conveni de 1803, ni els descendents de Francesc Serrallonga ni els de Joan Carosa vivien a Querós.

Bibliografia:

Llinàs, J.; Llach, E. (2012). La vall de Querós: primeres tasques de la recuperació de la memòria històrica d’un poble cobert per l’aigua. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans. Memòria inèdita.

*Llach, Emma; Llinàs, Joan (2013). “Querós. Dades per a la història d’una vall oblidada”. A: Quaderns de la Selva, núm. 25, p.183-199. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans.

diumenge, 23 de febrer de 2014

Vil·les romanes a les comarques gironines

Aquesta setmana, en assabentar-me de la interessant localització de les termes de la vil·la romana de Vilauba, al Pla de l’Estany, he tingut ganes de repassar la monografia sobre el món rural d’època romana a les comarques de Girona que es va publicar l’any 1995, i que jo mateix vaig ressenyar a la Revista de Girona. És un bon llibre, que malgrat els quasi vint anys que han passat, manté la seva vigència. I no és perquè no s’hagin efectuat noves troballes i noves investigacions sobre aquest tema d’aleshores ençà, en algunes de les quals he tingut l’ocasió de participar, com els treballs de direcció que he dut a terme a les vil·les romanes de l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva), Pla de Palol (Platja d’Aro), la Bomba (Torroella de Fluvià) o Llafranc, o la supervisió tècnica i col·laboració que he efectuat a Mas Poch (la Pera), els Horts de la Colònia (Flaçà) o Les Cavorques (Sant Julià del Llor), entre d’altres. Sumem-hi moltes altres investigacions, realitzades per altres equips en jaciments d’època romana tan significatius com Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), els Ametllers (Tossa de Mar) o Besalú, per citar tres casos indefugibles, i ens adonarem de quants nous coneixements hem aplegat del 1995 ençà. Per tot això és tan significatiu adonar-se que, si avui es tornés a escriure aquest llibre, ens reflectiria una visió del camp romà a les nostres comarques sens dubte molt més completa, però essencialment la mateixa.

Comparteixo, doncs, la ressenya publicada a la Revista de Girona. Núm.178, setembre - octubre, 1996. p.99-100.


El país, dos mil anys enrere
CASAS, Josep; CASTANYER, Pere; NOLLA, Josep Maria; TREMOLEDA, Joaquim.
El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est. Sèrie Monogràfica, 15, Centre d'lnvestigacions Arqueològiques de Girona, Girona, 1995, 165 p.

Després que s'hagin escolat pels volts de dos mil·lennis, servem de l'antiguitat a les comarques del nord-est de Catalunya (llegiu-hi Empordà, Selva, Gironès, Pla de l'Estany i Garrotxa) una bona quantitat de restes materials arruïnades, soterrades i esmicolades, que se solen percebre com estelles massa sovint desconnectades d'un món ja desaparegut o que, si més no, ha sofert tantes transformacions que la nostra memòria col·lectiva per si sola es incapaç de reconèixer. Tanmateix, aquestes romanalles, esparses arreu, ens recorden quan les trobem la dimensió de la civilització a què pertanyien. Pràcticament no hi ha papers ni documents escrits de cap mena, la majoria s'han perdut de forma irremissible. Davant d'això, l'historiador ha d'oblidar-se dels Iligalls dels arxius, sortir a fora i buscar sota terra, dins del mar i entre les parets de construccions mes modernes aquestes estelles que romanen tan ocultes i dissimulades i que no son altra cosa que informació, preciosos bancs de dades d'una època que seria impossible de reconstruir si no existissin.

Més d'un segle d'investigació arqueològica a casa nostra ha servit per recuperar algunes d'aquestes estelles i, tot i que sens dubte en resten encara moltíssimes per descobrir, ja han proporcionat als investigadors un feix de dades que, inserides dins del que sabem del marc general d'aquella gran societat mediterrània que fou el món romà, permeten assajar per fi sense massa por un intent de reconstrucció i recuperació de la fesomia de les nostres comarques i dels seus habitants fa mil cinc-cents i dos mil anys.

Casas, Castanyer, Nolla i Tremoleda, els quatre autors d'aquesta reconstrucció, han dedicat i dediquen una bona part de la seva vida professional a l'estudi de l'etapa romana a les comarques gironines. Fruit d'això, tenen més a l'abast que ningú tot el que han donat de si anys d'excavacions i d'estudis, la qual cosa els confereix una autoritat indiscutible a l'hora d'aplegar les dades i esbossar amb elles el que degué ser l'antiguitat romana a les nostres contrades.

L'elecció de centrar-se en el món rural no és casual. L'estructura econòmica i social de l’época girava exclusivament a l’entorn de l'agricultura, dels seus fruits i de la comercialització dels seus excedents, i tota l'organització del territori s'articulava en base a aquestes premisses.
Fora n'han quedat les ciutats (les urbes), la qual cosa vol dir sobretot Empúries i tot el que la seva excavació ha generat i genera, però també Girona i, naturalment en molta menor mesura, Caldes de Malavella i Blanes.

La primera part de l'obra, introductòria, ens revela la migradesa de les fonts escrites, i dóna una ullada ràpida als sistemes de recuperació i identificació del que hagi pogut restar del passat (excavació arqueològica, fotografia aèria i toponímia), alhora que es reconstrueix el paisatge de l'època, la xarxa de comunicacions i l'evolució i desaparició de l'estructura indígena de l'explotació del territori a partir de l'arribada dels romans. Aquí advertim per primera vegada el que serà una constant al llarg de tota l'obra: la sensació que, malgrat que el que tenim ha permès la confecció d'un estudi com aquest, les dades actualment disponibles són escassíssimes i l'investigador ha de tenir una gran capacitat de llançar hipòtesis, esprémer el seu enginy deductiu i recórrer a informacions més o menys indirectes com ara la documentació medieval i moderna o els quatre grans agrònoms llatins: Cató, Varró, Columel·la i Pal·ladi.

La segona part de l'obra és una completíssima descripció de les vil·les que actualment coneixem a les nostres comarques (tipologia, estructura, sistemes constructius, restes d'elements decoratius i de luxe), il·lustrada encertadament amb nombrosa planimetria, fotografies i, àdhuc, unes explicatives reconstruccions. Ens trobem aquí davant de la part central i bàsica de l’obra, d'on surten totes les dades, de la mateixa manera que la vil·la és la unitat d'explotació agrària central i bàsica de l’antiguitat a casa nostra. Així, ens adonem de la gran quantitat d'aquestes vil·les que hi ha esparses per tot el territori i de les diferències que hi pot haver entre elles, des de la riquesa dels mosaics de les vil·les suburbanes gironines de Can Pau Birol i del Pla de l'Horta fins a la modèstia de les explotacions rurals de Tolegassos o de Vilauba, per posar uns exemples ben coneguts.

Son precisament aquestes dues vil·les (Vilauba, al Pla de l'Estany i Tolegassos, a Viladamat. prop d'Empúries) les que, gràcies al seu continuat i prolongat procés d'excavació i investigació, aporten una bona part de la informació actualment disponible sobre el món rural romà al nord-est de Catalunya, i això es fa especialment patent a la tercera i quarta parts de l'obra, en què, a partir de tota la documentació descrita fins ara, es reconstrueix l’activitat econòmica d'aquestes explotacions i la vida quotidiana, els costums i els pensaments deis qui les habitaren.

Les restes carpològiques de Tolegassos son les úniques que ens permeten, ara com ara, certificar la producció de cereals: la premsa d'oli de Vilauba ens parla de quina era una de les activitats bàsiques d'aquesta vil·la, almenys en una de les fases de la seva llarga existència. Les creences religioses estan exemplarment representades gràcies a l'extraordinària descoberta del larari de Vilauba, mentre que Tolegassos ha proporcionat fins i tot instrumental quirúrgic destinat a tractar les cataractes. Afegim-hi que pels volts de quinze anys d’investigació en ambdós jaciments s'han traduït en una quantitat de material impressionant i els han convertit, sens dubte, en models a repetir i a imitar. També ens fan adonar, tanmateix, del poc que sabem, donat que de la resta de vil·les se n'ha extret fins ara ben poca informació. Quantes desenes n'hi ha a les quals tot just s'ha començat a fer pessigolles? Quantes han estat destruïdes? De quantes se'n desconeix fins i tot la seva existència?

Fora de Tolegassos i Vilauba, només podem utilitzar tres o quatre vil·les més si volem restituir alguns aspectes de l’activitat econòmica i la vida quotidiana dels habitants de les vil·les. Fenals i Llafranc ens revelen una important activitat terrissera en bona part destinada a la fabricació d'àmfores per al transport, bàsicament, de vi. Roses té a partir del segle IV una indústria de salaó i conserva de peix. La Font del Vilar, a Avinyonet de Puigventós, ha proporcionat nombroses restes de material que testimonien una intensa activitat agrícola i ramadera.

Pel que fa al món funerari, la informació és tan escassa que, tret dels monuments sepulcrals de Lloret i Vilablareix, els autors es veuen obligats a recórrer, malgrat que siguin part d'un jaciment urbá, a les necròpolis emporitanes. L'obra es clou amb un repàs ràpid a les transformacions visibles de la fi de l’Antiguitat (cristianització del país, època visigoda, desaparició i/o continuïtat d'algunes vil·les) i amb una completa bibliografia.

Arribats a aquest punt, ens adonem, fent balanç, que el viatge pel món antic al nord-est de Catalunya ha estat una experiència amena i educativa, però ensems completa i rigorosa. Els autors han fet servir totes les dades, al seu abast i amb un llenguatge senzill i entenedor, pensat per al gran públic, per a totes aquelles persones interessades en la història, han tractat sense excepció cadascun dels aspectes d’aquell món que tot just ara estem començant a besllumar. L’efecte d'una lectura planera i atractiva s'aconsegueix també gràcies a una abundant documentació gràfica i a l’absència de notes bibliogràfiques, un detall aquest que ja per si sol parla de les intencions, plenament aconseguides, dels autors.

Sens dubte, després d'això, el següent pas ha de ser continuar recuperant els fragments d'antiguitat que hi ha soterrats arreu perquè les llacunes i incerteses que l'estudi no ha pogut evitar es vagin pal·liant progressivament. Posar de manifest davant de tots els interessats -professionals i profans- el conjunt del que sabem és també evidenciar tot el que encara no sabem, i aquest fet constitueix un altre -l'únic que ens quedava per remarcar- dels grans assoliments d'aquesta obra.

Joan Llinàs i Pol.

divendres, 7 de febrer de 2014

La Via Augusta i el Camí Ral al terme municipal de Sils

Per començar el blog, què millor podem fer que recuperar el primer article que vaig signar? Es va publicar l'any 1989 a la revista Quadern de Sils, promoguda i dirigida aleshores per l'arxiver municipal Lluís Costa. Fa uns quants anys d'això: jove i acabat de llicenciar com era, hi vaig cometre algunes petites inexactituds, però -rellegint-lo- trobo que l'article ha envellit prou bé.


La Via Augusta i el Camí Ral al terme municipal de Sils
La comarca de la Selva ha estat sempre un camí natural que comunica l’Empordà i els passos més orientals del Pirineu amb la resta de la Península Ibèrica. Utilitzat des de temps antiquíssims, aquesta via de comunicació fou anomenada per grecs i cartaginesos Via Heràclia o d'Heràcles. Més tard, amb el domini romà, esdevingué I'artèria principal de comunicació terrestre de Roma amb Hispània.
Durant el segle I abans de Crist, quan Roma hagué afiançat el seu domini a tot I'angle nord-occidental de la Mediterrània, es fortificaren els punts més estratègics d'aquest camí (com el pas del Pirineu o Girona, per exemple), i s'hi dugueren a terme obres d'empedrament i consolidació, que foren culminades al voltant de I'any 10 a.c. Llavors governava I'lmperi, Octavi August, qui donà el seu nom a la via i passà a anomenar-se, en el tram que va des del Pirineu fins a Cadis, Via Augusta.
La importància de la via féu que, desaparegut I'Imperi Romà, es continués utilitzant de forma gairebé ininterrompuda. A l’edat mitjana se l’anomenà Strata Francisca (camí de França) i, posteriorment, Camí Ral o Reial, denominació que, en molts llocs ha arribat fins els nostres dies
Així, la major part de I'empedrat original de la via romana s'ha perdut, degut a la continuada utilització del camí que, a èpoques més recents, devia ser gairebé tot de terra. Això ha suposat algunes dificultats per a la seva localització, per bé que, en el nostre terme municipal comptem, en part, amb un avantatge respecte als altres llocs per on passava aquesta via de comunicació: amb la construcció del ferrocarril i de les carreteres asfaltades se seguí, per regla general, el camí més dreturer, tal com feien les grans vies romanes, de manera que alguns trams de la via fèrria Barcelona- Portbou, de la N-II i de I'autopista A-7 s'hi superposaren i n'esborraren tot vestigi.
A Sils, però, el dessecament de I'estany al segle passat pemeté que totes aquestes noves vies de comunicació no haguessin de donar la volta que feia el Camí Ral, ja que pogueren oferir un traçat molt més recte en passar per sobre les terres antigament cobertes per I'aigua. Així, a més de quedar en desús per al gran tràfic, el Camí Ral es pogué conservar en part com a camí veïnal i no desaparegué, per bé que, de Mallorquines cap al sud, hagi quedat emmascarat gairebé del tot pel darrer tram asfaltat de la carretera comarcal d'Hostalric i Granollers.


 

Seguiment del camí
El camí, procedent de Girona, a època romana molt possiblement es bifurcava al lloc actualment anomenat Quatrecamins per dirigir-se a Caldes, uns quatre km. a I'est, que Ilavors era un important nucli de població. No és descartable el fet que, en aquest punt, hi hagués situada la mansio (lloc de repòs dels viatgers i de canvi de cavalls situat al peu d’una via romana) anomenada Aquis Voconis, per bé que encara no se n’ha trobat cap vestigi.
Després de Quatrecamins el Camí Ral entra a l’actual terme municipal de Sils i travessa les terres anomenades la Vel·ladona, a Vallcanera, en direcció sud-sud-oest, durant uns 1.500 metres, fins que passa per sota un pont de l’autopista A-7, just allà on es troba amb la riera de la Font del Frare.
Més endavant, el camí enrera es pot seguir durant poc més d’un quilòmetre, fins que el seu traçat es perd poc abans d’arribar a la riera de Vallcanera. És però, relativament fàcil esbrinar per on passava degut a les restes del pont medieval de pedra que creuava l’esmentada riera i que va ser enderrocat per una crescuda de les aigües la tardor de 1971.
Després, sembla que el camí creuaria la carretera per prendre la direcció del carrer de Mallorquines –el qual és, de fet, el Camí Ral- fins l’Hostal de Mallorquines, que té uns clars precedents com a punt de parada i d’hostatge d’aquesta via de comunicació. Tot seguit, travessaria perpendicularment l’actual carretera de Santa Coloma i passaria pel carrer anomenat, precisament, “del Camí Ral”.
A partir d’aquest lloc, el camí serví per traçar la línia divisòria entre els termes municipals de Sils i Riudarenes al llarg de més de tres quilòmetres, i està en la seva major part ocult sota l’asfalt de la carretera d’Hostalric. Passa ben bé al peu del turó de Puig Ardina, de 135 metres d’alçada, on s’hi localitzaren restes d’època ibèrica i on s’hi drecen encara dues torres que de ben segur tenien una funció de vigilància i control del camí.
Poc menys d’un quilòmetre més endavant ens trobem amb el Mas Rupit (també, com Puig Ardina, a la banda de Riudarenes), que figura en alguns mapes dels segles XVII i XVIII amb el nom de Narropit i Narrapit, fet que indueix a pensar que, com Mallorquines, es tractava també d’un punt de descans i posta. En creuar la riera de Santa Coloma, la qual anirà seguint a partir d’ara fins a escassa distància d’Hostalric, el camí abandona definitivament el terme municipal de Sils.

Joan Llinàs i Pol
Quadern de Sils, núm.3. Ajuntament de Sils. p.10 (1989)