diumenge, 23 de febrer de 2014

Vil·les romanes a les comarques gironines

Aquesta setmana, en assabentar-me de la interessant localització de les termes de la vil·la romana de Vilauba, al Pla de l’Estany, he tingut ganes de repassar la monografia sobre el món rural d’època romana a les comarques de Girona que es va publicar l’any 1995, i que jo mateix vaig ressenyar a la Revista de Girona. És un bon llibre, que malgrat els quasi vint anys que han passat, manté la seva vigència. I no és perquè no s’hagin efectuat noves troballes i noves investigacions sobre aquest tema d’aleshores ençà, en algunes de les quals he tingut l’ocasió de participar, com els treballs de direcció que he dut a terme a les vil·les romanes de l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva), Pla de Palol (Platja d’Aro), la Bomba (Torroella de Fluvià) o Llafranc, o la supervisió tècnica i col·laboració que he efectuat a Mas Poch (la Pera), els Horts de la Colònia (Flaçà) o Les Cavorques (Sant Julià del Llor), entre d’altres. Sumem-hi moltes altres investigacions, realitzades per altres equips en jaciments d’època romana tan significatius com Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), els Ametllers (Tossa de Mar) o Besalú, per citar tres casos indefugibles, i ens adonarem de quants nous coneixements hem aplegat del 1995 ençà. Per tot això és tan significatiu adonar-se que, si avui es tornés a escriure aquest llibre, ens reflectiria una visió del camp romà a les nostres comarques sens dubte molt més completa, però essencialment la mateixa.

Comparteixo, doncs, la ressenya publicada a la Revista de Girona. Núm.178, setembre - octubre, 1996. p.99-100.


El país, dos mil anys enrere
CASAS, Josep; CASTANYER, Pere; NOLLA, Josep Maria; TREMOLEDA, Joaquim.
El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est. Sèrie Monogràfica, 15, Centre d'lnvestigacions Arqueològiques de Girona, Girona, 1995, 165 p.

Després que s'hagin escolat pels volts de dos mil·lennis, servem de l'antiguitat a les comarques del nord-est de Catalunya (llegiu-hi Empordà, Selva, Gironès, Pla de l'Estany i Garrotxa) una bona quantitat de restes materials arruïnades, soterrades i esmicolades, que se solen percebre com estelles massa sovint desconnectades d'un món ja desaparegut o que, si més no, ha sofert tantes transformacions que la nostra memòria col·lectiva per si sola es incapaç de reconèixer. Tanmateix, aquestes romanalles, esparses arreu, ens recorden quan les trobem la dimensió de la civilització a què pertanyien. Pràcticament no hi ha papers ni documents escrits de cap mena, la majoria s'han perdut de forma irremissible. Davant d'això, l'historiador ha d'oblidar-se dels Iligalls dels arxius, sortir a fora i buscar sota terra, dins del mar i entre les parets de construccions mes modernes aquestes estelles que romanen tan ocultes i dissimulades i que no son altra cosa que informació, preciosos bancs de dades d'una època que seria impossible de reconstruir si no existissin.

Més d'un segle d'investigació arqueològica a casa nostra ha servit per recuperar algunes d'aquestes estelles i, tot i que sens dubte en resten encara moltíssimes per descobrir, ja han proporcionat als investigadors un feix de dades que, inserides dins del que sabem del marc general d'aquella gran societat mediterrània que fou el món romà, permeten assajar per fi sense massa por un intent de reconstrucció i recuperació de la fesomia de les nostres comarques i dels seus habitants fa mil cinc-cents i dos mil anys.

Casas, Castanyer, Nolla i Tremoleda, els quatre autors d'aquesta reconstrucció, han dedicat i dediquen una bona part de la seva vida professional a l'estudi de l'etapa romana a les comarques gironines. Fruit d'això, tenen més a l'abast que ningú tot el que han donat de si anys d'excavacions i d'estudis, la qual cosa els confereix una autoritat indiscutible a l'hora d'aplegar les dades i esbossar amb elles el que degué ser l'antiguitat romana a les nostres contrades.

L'elecció de centrar-se en el món rural no és casual. L'estructura econòmica i social de l’época girava exclusivament a l’entorn de l'agricultura, dels seus fruits i de la comercialització dels seus excedents, i tota l'organització del territori s'articulava en base a aquestes premisses.
Fora n'han quedat les ciutats (les urbes), la qual cosa vol dir sobretot Empúries i tot el que la seva excavació ha generat i genera, però també Girona i, naturalment en molta menor mesura, Caldes de Malavella i Blanes.

La primera part de l'obra, introductòria, ens revela la migradesa de les fonts escrites, i dóna una ullada ràpida als sistemes de recuperació i identificació del que hagi pogut restar del passat (excavació arqueològica, fotografia aèria i toponímia), alhora que es reconstrueix el paisatge de l'època, la xarxa de comunicacions i l'evolució i desaparició de l'estructura indígena de l'explotació del territori a partir de l'arribada dels romans. Aquí advertim per primera vegada el que serà una constant al llarg de tota l'obra: la sensació que, malgrat que el que tenim ha permès la confecció d'un estudi com aquest, les dades actualment disponibles són escassíssimes i l'investigador ha de tenir una gran capacitat de llançar hipòtesis, esprémer el seu enginy deductiu i recórrer a informacions més o menys indirectes com ara la documentació medieval i moderna o els quatre grans agrònoms llatins: Cató, Varró, Columel·la i Pal·ladi.

La segona part de l'obra és una completíssima descripció de les vil·les que actualment coneixem a les nostres comarques (tipologia, estructura, sistemes constructius, restes d'elements decoratius i de luxe), il·lustrada encertadament amb nombrosa planimetria, fotografies i, àdhuc, unes explicatives reconstruccions. Ens trobem aquí davant de la part central i bàsica de l’obra, d'on surten totes les dades, de la mateixa manera que la vil·la és la unitat d'explotació agrària central i bàsica de l’antiguitat a casa nostra. Així, ens adonem de la gran quantitat d'aquestes vil·les que hi ha esparses per tot el territori i de les diferències que hi pot haver entre elles, des de la riquesa dels mosaics de les vil·les suburbanes gironines de Can Pau Birol i del Pla de l'Horta fins a la modèstia de les explotacions rurals de Tolegassos o de Vilauba, per posar uns exemples ben coneguts.

Son precisament aquestes dues vil·les (Vilauba, al Pla de l'Estany i Tolegassos, a Viladamat. prop d'Empúries) les que, gràcies al seu continuat i prolongat procés d'excavació i investigació, aporten una bona part de la informació actualment disponible sobre el món rural romà al nord-est de Catalunya, i això es fa especialment patent a la tercera i quarta parts de l'obra, en què, a partir de tota la documentació descrita fins ara, es reconstrueix l’activitat econòmica d'aquestes explotacions i la vida quotidiana, els costums i els pensaments deis qui les habitaren.

Les restes carpològiques de Tolegassos son les úniques que ens permeten, ara com ara, certificar la producció de cereals: la premsa d'oli de Vilauba ens parla de quina era una de les activitats bàsiques d'aquesta vil·la, almenys en una de les fases de la seva llarga existència. Les creences religioses estan exemplarment representades gràcies a l'extraordinària descoberta del larari de Vilauba, mentre que Tolegassos ha proporcionat fins i tot instrumental quirúrgic destinat a tractar les cataractes. Afegim-hi que pels volts de quinze anys d’investigació en ambdós jaciments s'han traduït en una quantitat de material impressionant i els han convertit, sens dubte, en models a repetir i a imitar. També ens fan adonar, tanmateix, del poc que sabem, donat que de la resta de vil·les se n'ha extret fins ara ben poca informació. Quantes desenes n'hi ha a les quals tot just s'ha començat a fer pessigolles? Quantes han estat destruïdes? De quantes se'n desconeix fins i tot la seva existència?

Fora de Tolegassos i Vilauba, només podem utilitzar tres o quatre vil·les més si volem restituir alguns aspectes de l’activitat econòmica i la vida quotidiana dels habitants de les vil·les. Fenals i Llafranc ens revelen una important activitat terrissera en bona part destinada a la fabricació d'àmfores per al transport, bàsicament, de vi. Roses té a partir del segle IV una indústria de salaó i conserva de peix. La Font del Vilar, a Avinyonet de Puigventós, ha proporcionat nombroses restes de material que testimonien una intensa activitat agrícola i ramadera.

Pel que fa al món funerari, la informació és tan escassa que, tret dels monuments sepulcrals de Lloret i Vilablareix, els autors es veuen obligats a recórrer, malgrat que siguin part d'un jaciment urbá, a les necròpolis emporitanes. L'obra es clou amb un repàs ràpid a les transformacions visibles de la fi de l’Antiguitat (cristianització del país, època visigoda, desaparició i/o continuïtat d'algunes vil·les) i amb una completa bibliografia.

Arribats a aquest punt, ens adonem, fent balanç, que el viatge pel món antic al nord-est de Catalunya ha estat una experiència amena i educativa, però ensems completa i rigorosa. Els autors han fet servir totes les dades, al seu abast i amb un llenguatge senzill i entenedor, pensat per al gran públic, per a totes aquelles persones interessades en la història, han tractat sense excepció cadascun dels aspectes d’aquell món que tot just ara estem començant a besllumar. L’efecte d'una lectura planera i atractiva s'aconsegueix també gràcies a una abundant documentació gràfica i a l’absència de notes bibliogràfiques, un detall aquest que ja per si sol parla de les intencions, plenament aconseguides, dels autors.

Sens dubte, després d'això, el següent pas ha de ser continuar recuperant els fragments d'antiguitat que hi ha soterrats arreu perquè les llacunes i incerteses que l'estudi no ha pogut evitar es vagin pal·liant progressivament. Posar de manifest davant de tots els interessats -professionals i profans- el conjunt del que sabem és també evidenciar tot el que encara no sabem, i aquest fet constitueix un altre -l'únic que ens quedava per remarcar- dels grans assoliments d'aquesta obra.

Joan Llinàs i Pol.

divendres, 7 de febrer de 2014

La Via Augusta i el Camí Ral al terme municipal de Sils

Per començar el blog, què millor podem fer que recuperar el primer article que vaig signar? Es va publicar l'any 1989 a la revista Quadern de Sils, promoguda i dirigida aleshores per l'arxiver municipal Lluís Costa. Fa uns quants anys d'això: jove i acabat de llicenciar com era, hi vaig cometre algunes petites inexactituds, però -rellegint-lo- trobo que l'article ha envellit prou bé.


La Via Augusta i el Camí Ral al terme municipal de Sils
La comarca de la Selva ha estat sempre un camí natural que comunica l’Empordà i els passos més orientals del Pirineu amb la resta de la Península Ibèrica. Utilitzat des de temps antiquíssims, aquesta via de comunicació fou anomenada per grecs i cartaginesos Via Heràclia o d'Heràcles. Més tard, amb el domini romà, esdevingué I'artèria principal de comunicació terrestre de Roma amb Hispània.
Durant el segle I abans de Crist, quan Roma hagué afiançat el seu domini a tot I'angle nord-occidental de la Mediterrània, es fortificaren els punts més estratègics d'aquest camí (com el pas del Pirineu o Girona, per exemple), i s'hi dugueren a terme obres d'empedrament i consolidació, que foren culminades al voltant de I'any 10 a.c. Llavors governava I'lmperi, Octavi August, qui donà el seu nom a la via i passà a anomenar-se, en el tram que va des del Pirineu fins a Cadis, Via Augusta.
La importància de la via féu que, desaparegut I'Imperi Romà, es continués utilitzant de forma gairebé ininterrompuda. A l’edat mitjana se l’anomenà Strata Francisca (camí de França) i, posteriorment, Camí Ral o Reial, denominació que, en molts llocs ha arribat fins els nostres dies
Així, la major part de I'empedrat original de la via romana s'ha perdut, degut a la continuada utilització del camí que, a èpoques més recents, devia ser gairebé tot de terra. Això ha suposat algunes dificultats per a la seva localització, per bé que, en el nostre terme municipal comptem, en part, amb un avantatge respecte als altres llocs per on passava aquesta via de comunicació: amb la construcció del ferrocarril i de les carreteres asfaltades se seguí, per regla general, el camí més dreturer, tal com feien les grans vies romanes, de manera que alguns trams de la via fèrria Barcelona- Portbou, de la N-II i de I'autopista A-7 s'hi superposaren i n'esborraren tot vestigi.
A Sils, però, el dessecament de I'estany al segle passat pemeté que totes aquestes noves vies de comunicació no haguessin de donar la volta que feia el Camí Ral, ja que pogueren oferir un traçat molt més recte en passar per sobre les terres antigament cobertes per I'aigua. Així, a més de quedar en desús per al gran tràfic, el Camí Ral es pogué conservar en part com a camí veïnal i no desaparegué, per bé que, de Mallorquines cap al sud, hagi quedat emmascarat gairebé del tot pel darrer tram asfaltat de la carretera comarcal d'Hostalric i Granollers.


 

Seguiment del camí
El camí, procedent de Girona, a època romana molt possiblement es bifurcava al lloc actualment anomenat Quatrecamins per dirigir-se a Caldes, uns quatre km. a I'est, que Ilavors era un important nucli de població. No és descartable el fet que, en aquest punt, hi hagués situada la mansio (lloc de repòs dels viatgers i de canvi de cavalls situat al peu d’una via romana) anomenada Aquis Voconis, per bé que encara no se n’ha trobat cap vestigi.
Després de Quatrecamins el Camí Ral entra a l’actual terme municipal de Sils i travessa les terres anomenades la Vel·ladona, a Vallcanera, en direcció sud-sud-oest, durant uns 1.500 metres, fins que passa per sota un pont de l’autopista A-7, just allà on es troba amb la riera de la Font del Frare.
Més endavant, el camí enrera es pot seguir durant poc més d’un quilòmetre, fins que el seu traçat es perd poc abans d’arribar a la riera de Vallcanera. És però, relativament fàcil esbrinar per on passava degut a les restes del pont medieval de pedra que creuava l’esmentada riera i que va ser enderrocat per una crescuda de les aigües la tardor de 1971.
Després, sembla que el camí creuaria la carretera per prendre la direcció del carrer de Mallorquines –el qual és, de fet, el Camí Ral- fins l’Hostal de Mallorquines, que té uns clars precedents com a punt de parada i d’hostatge d’aquesta via de comunicació. Tot seguit, travessaria perpendicularment l’actual carretera de Santa Coloma i passaria pel carrer anomenat, precisament, “del Camí Ral”.
A partir d’aquest lloc, el camí serví per traçar la línia divisòria entre els termes municipals de Sils i Riudarenes al llarg de més de tres quilòmetres, i està en la seva major part ocult sota l’asfalt de la carretera d’Hostalric. Passa ben bé al peu del turó de Puig Ardina, de 135 metres d’alçada, on s’hi localitzaren restes d’època ibèrica i on s’hi drecen encara dues torres que de ben segur tenien una funció de vigilància i control del camí.
Poc menys d’un quilòmetre més endavant ens trobem amb el Mas Rupit (també, com Puig Ardina, a la banda de Riudarenes), que figura en alguns mapes dels segles XVII i XVIII amb el nom de Narropit i Narrapit, fet que indueix a pensar que, com Mallorquines, es tractava també d’un punt de descans i posta. En creuar la riera de Santa Coloma, la qual anirà seguint a partir d’ara fins a escassa distància d’Hostalric, el camí abandona definitivament el terme municipal de Sils.

Joan Llinàs i Pol
Quadern de Sils, núm.3. Ajuntament de Sils. p.10 (1989)