Ara fa un any, per aquestes
dates, escrivia aquest article per la revista Les Garrotxes:
La vall d’en Bas, territori remença
Al segle XV, la vall d’en Bas fou un dels escenaris
principals de la revolta dels pagesos de remença i bressol del seu dirigent més
destacat, Francesc de Verntallat.
El 24 d’octubre de 1448 el so
d’un corn s’escampà per tota la vall. Havia arribat el gran dia per als pagesos
de remença del vescomtat de Bas: se’ls notificaria la constitució del sindicat
que tenia com a objectiu recaptar fons per entregar al rei els 100.000 florins
que demanava a canvi d’abordar, a tot el Principat, la supressió dels mals
usos. Calia, doncs, que tothom hi fos present. En poques hores, els caps de
casa dels masos remences de la vall s’aplegaren davant de l’església de Sant
Privat, sota el repic insistent de les campanes. Molts dels seus cognoms encara
identifiquen avui alguns dels masos d’en Bas: Sorracans, Dorra, Bellsolà,
Pascol i Boscà de Sant Privat; Carrera, Plana, Clapera, Tarrés i Bertrans de
Sant Esteve; Comelles, Freixa i Carrera de Joanetes; Llopart, Serradamunt,
Portella i Bosquet de Puigpardines; Dilmé, Ripoll, Serrat i Garganta de la Pinya; Llobet i Casadellà de
Balbs...
Semblava que per fi quedaven
enrere aquells temps en què el senyor de la vall, el vescomte de Cabrera i Bas,
Bernat Joan, va fer oïdes sordes a la petició que concedís als seus súbdits un
règim de privilegis i que se suprimissin moltes de les càrregues feudals que
els oprimien. Això havia passat feia 21 anys, el 1427, i res no havia canviat.
Potser havia arribat el moment.
Tanmateix, molts dels presents a
la reunió de Sant Privat no viurien prou per veure com les seves
reivindicacions esdevenien una realitat que el mateix rei sancionaria.
L’oposició dels nobles a la política pro-remença del rei Alfons, que el 1455 va
suspendre -que no abolir- els mals usos, i el fet que les disposicions reials
no fossin sovint aplicades pels senyors, va fer que a principis de 1462 s’encengués
una revolta camperola que es va estenedre, sobretot, a la zona coneguda com “la Muntanya”, que comprenia Santa
Pau, Mieres i les valls d’en Bas, d’Hostoles i de Llémena. Al mateix temps, es
trencaven definitivament les relacions entre el nou rei Joan II i els nobles, representats
a la Generalitat,
i esclatava la guerra civil catalana.
La Vall d'en Bas vista des del Mallol. |
La gran revolta remença
Qui no estaven cridats a la cita
del 24 d’octubre de 1448, perquè no eren pagesos de remença, eren els
Puigpardines, coneguts amb l’àlies de Verntallat, que era com es denominava el
casal on habitaven, prop de Sant Privat. És probable, però, que el jove
Francesc de Verntallat assistís igualment a la històrica reunió. Casat feia poc
amb Joana Noguer –ella sí, de família remença-, treballava les terres del mas
familiar de la dona, a Batet.
Tot i tenir uns orígens
relativament benestants, Verntallat va fer seves les reivindicacions remences,
i quan va esclatar la revolta, n’esdevingué de seguida el referent ineludible. La
seva capacitat de lideratge, els seus dots estratègics i el seu capteniment
intel·ligent, per navegar enmig d’un conflicte tan complex, el van revestir
d’una autoritat que, durant la guerra, fou respectada per uns i altres.
Organitzà un veritable exèrcit camperol i va fer front amb èxit a les forces
enviades des de Vic a la vall d’en Bas per aixafar la revolta. Tot i que Joan
Socarrats, jutge de les vegueries de Camprodon i Besalú, es ventava d’haver fet
penjar nombrosos revoltats a Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i el
vescomtat de Bas, la realitat és que els remences encapçalats per Verntallat
els van acabar vencent.
Aquesta situació va facilitar
que la vall d’en Bas quedés inclosa dins el nucli dur de la revolta remença, i
les forces de la
Generalitat no hi van tenir potestat en tot el conflicte. Hi
va contribuir també el fet que el vescomte Bernat Joan, s’acabés posicionant a
favor del rei, de manera que es donà la curiosa circumstància que, encara que
fos només per fer front a un enemic comú, a la vall d’en Bas senyor i pagesos quedaren
enquadrats dins del mateix bàndol.
El mas Verntallat, a Sant Privat d'en Bas (Garrotxa) |
La llunyania de la guerra
En pocs mesos, doncs, els
avatars de la guerra havien deixat la vall d’en Bas sense el seu senyor feudal
i sota el guiatge d’un home fort, sorgit de la mateixa vall i que tenia tots
els favors del rei. Així, la vall d’en Bas, ubicada al cor del territori
controlat pels remences, restà en bona part aliena a la terrible guerra que
durant 10 anys assolà el país. El control de Verntallat a la vall era total: el
1463 el rei el nomenà capità general de Bas, amb poders civils i militars, i li
concedí tots els béns dels contraris a la causa reial que hi hagués a la vall,
béns que Verntallat repartí entre els seus partidaris. De fet, no consta que el
castell i la vila fortificada del Mallol, capital i principal plaça forta del
vescomtat, hagués de fer front a cap situació de setge ni d’atac en tot el
conflicte.
L’autoritat de Verntallat, els
favors del rei i la llunyania dels vescomtes, que continuaven a Sicília, van
fer possible que les velles reivindicacions fossin, per fi, ateses. A banda d’abolir
els mals usos, Verntallat recuperà una de les peticions rebutjades pel vescomte
l’any 1427, i va permetre que els pobles de la vall escollissin tres cònsols
per representar-los, i elevar a les autoritats les queixes que poguessin tenir.
La figura d’aquests cònsols es mantindria fins i tot després que la família
vescomtal recuperés de ple la seva jurisdicció sobre la vall al cap d’uns anys.
La guerra es va acabar el 1472,
i el rei premià Verntallat concedint-li el títol de vescomte d’Hostoles i els
béns dels que havien estat contraris a la seva causa, entre els quals molts del
vescomtat de Bas. Tanmateix, en no solucionar-se la qüestió remença, l’estat
latent de revolta no marxà mai de “la Muntanya” -i, per tant, de la vall d’en Bas-, on
Verntallat continuà fort, sobretot després d’enrarir-se les relacions amb el
nou rei, Ferran II, durant la dècada de 1480. El dirigent camperol, tanmateix,
no participà a la segona revolta remença (1485-1486) i assistí, en canvi, a les
complicades negociacions que culminaren amb la Sentència Arbitral
de Guadalupe (1486). Aquest acord solucionà el conflicte amb, entre d’altres, l’abolició
definitiva dels mals usos a canvi de la restitució de les antigues senyories
allà on els remences continuaven forts, com passava a la vall d’en Bas.
Verntallat hagué, doncs, de lliurar els castells que encara retenia -entre els
quals el d’Hostoles i el del Mallol-, i reconèixer
la jurisdicció feudal de la nova vescomtessa de Bas, Anna I de Cabrera. Va
rebre com a compensació unes propietats a Barcelona i es retirà a viure els
seus darrers anys a les possessions que tenia a Sant Feliu de Pallerols.
La fi dels mals
usos Text del requadre de l’article (p.79)
Els pagesos anomenats de remences eran aquells que havien
de pagar una quantitat –generalment fora del seu abast- per poder deslliurar-se
de la dependència dels seus senyors. Mentrestant, estaven sotmesos a una sèrie
de lleis, clarament abusives, anomenades mals usos, les més importants de les
quals, a part de la pròpia de remença, eren les següents:
Al final, les inevitables negociacions van comportar la supressió dels
mal usos, que era una de les principals reinvindicacions dels camperols, però
la resta de càrregues feudals van romandre intactes. Els pagesos més radicals
foren jutjats i condemnats, i els nobles recuperaren les seves possessions. Al
sistema feudal encara li quedaven més de tres segles de vida.
Joan Llinàs i Pol
Historiador i arqueòleg
Article publicat a la revista Les Garrotxes, número 12 (octubre 2013), p.78-79.
|