dijous, 14 d’agost del 2014

La vall d'en Bas, territori remença


Ara fa un any, per aquestes dates, escrivia aquest article per la revista Les Garrotxes:
La vall d’en Bas, territori remença

Al segle XV, la vall d’en Bas fou un dels escenaris principals de la revolta dels pagesos de remença i bressol del seu dirigent més destacat, Francesc de Verntallat.


El 24 d’octubre de 1448 el so d’un corn s’escampà per tota la vall. Havia arribat el gran dia per als pagesos de remença del vescomtat de Bas: se’ls notificaria la constitució del sindicat que tenia com a objectiu recaptar fons per entregar al rei els 100.000 florins que demanava a canvi d’abordar, a tot el Principat, la supressió dels mals usos. Calia, doncs, que tothom hi fos present. En poques hores, els caps de casa dels masos remences de la vall s’aplegaren davant de l’església de Sant Privat, sota el repic insistent de les campanes. Molts dels seus cognoms encara identifiquen avui alguns dels masos d’en Bas: Sorracans, Dorra, Bellsolà, Pascol i Boscà de Sant Privat; Carrera, Plana, Clapera, Tarrés i Bertrans de Sant Esteve; Comelles, Freixa i Carrera de Joanetes; Llopart, Serradamunt, Portella i Bosquet de Puigpardines; Dilmé, Ripoll, Serrat i Garganta de la Pinya; Llobet i Casadellà de Balbs...

Semblava que per fi quedaven enrere aquells temps en què el senyor de la vall, el vescomte de Cabrera i Bas, Bernat Joan, va fer oïdes sordes a la petició que concedís als seus súbdits un règim de privilegis i que se suprimissin moltes de les càrregues feudals que els oprimien. Això havia passat feia 21 anys, el 1427, i res no havia canviat. Potser havia arribat el moment.

Tanmateix, molts dels presents a la reunió de Sant Privat no viurien prou per veure com les seves reivindicacions esdevenien una realitat que el mateix rei sancionaria. L’oposició dels nobles a la política pro-remença del rei Alfons, que el 1455 va suspendre -que no abolir- els mals usos, i el fet que les disposicions reials no fossin sovint aplicades pels senyors, va fer que a principis de 1462 s’encengués una revolta camperola que es va estenedre, sobretot, a la zona coneguda com “la Muntanya”, que comprenia Santa Pau, Mieres i les valls d’en Bas, d’Hostoles i de Llémena. Al mateix temps, es trencaven definitivament les relacions entre el nou rei Joan II i els nobles, representats a la Generalitat, i esclatava la guerra civil catalana.


La Vall d'en Bas vista des del Mallol.
La gran revolta remença

Qui no estaven cridats a la cita del 24 d’octubre de 1448, perquè no eren pagesos de remença, eren els Puigpardines, coneguts amb l’àlies de Verntallat, que era com es denominava el casal on habitaven, prop de Sant Privat. És probable, però, que el jove Francesc de Verntallat assistís igualment a la històrica reunió. Casat feia poc amb Joana Noguer –ella sí, de família remença-, treballava les terres del mas familiar de la dona, a Batet.

Tot i tenir uns orígens relativament benestants, Verntallat va fer seves les reivindicacions remences, i quan va esclatar la revolta, n’esdevingué de seguida el referent ineludible. La seva capacitat de lideratge, els seus dots estratègics i el seu capteniment intel·ligent, per navegar enmig d’un conflicte tan complex, el van revestir d’una autoritat que, durant la guerra, fou respectada per uns i altres. Organitzà un veritable exèrcit camperol i va fer front amb èxit a les forces enviades des de Vic a la vall d’en Bas per aixafar la revolta. Tot i que Joan Socarrats, jutge de les vegueries de Camprodon i Besalú, es ventava d’haver fet penjar nombrosos revoltats a Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i el vescomtat de Bas, la realitat és que els remences encapçalats per Verntallat els van acabar vencent.

Aquesta situació va facilitar que la vall d’en Bas quedés inclosa dins el nucli dur de la revolta remença, i les forces de la Generalitat no hi van tenir potestat en tot el conflicte. Hi va contribuir també el fet que el vescomte Bernat Joan, s’acabés posicionant a favor del rei, de manera que es donà la curiosa circumstància que, encara que fos només per fer front a un enemic comú, a la vall d’en Bas senyor i pagesos quedaren enquadrats dins del mateix bàndol.

Fins i tot es va donar el cas que Verntallat hagué de socórrer el vescomte, que estava assetjat a Hostalric per les forces de la Generalitat. No pogué, Verntallat, evitar la caiguda de l’estratègica població selvatana ni que el vescomte fos fet presoner i portat a Barcelona, on se’l retingué durant 4 anys. La família vescomtal es refugià al seu comtat sicilià de Mòdica, i Climent de Cabrera, fill il·legítim de Bernat Joan, després d’intentar infructuosament reorganitzar les possessions garrotxines del vescomte, es posà a les ordres de Verntallat, que li va cedir la casa forta de Juvinyà, a Sant Joan les Fonts, amb tots els seus drets.
El mas Verntallat, a Sant Privat d'en Bas (Garrotxa)



La llunyania de la guerra

En pocs mesos, doncs, els avatars de la guerra havien deixat la vall d’en Bas sense el seu senyor feudal i sota el guiatge d’un home fort, sorgit de la mateixa vall i que tenia tots els favors del rei. Així, la vall d’en Bas, ubicada al cor del territori controlat pels remences, restà en bona part aliena a la terrible guerra que durant 10 anys assolà el país. El control de Verntallat a la vall era total: el 1463 el rei el nomenà capità general de Bas, amb poders civils i militars, i li concedí tots els béns dels contraris a la causa reial que hi hagués a la vall, béns que Verntallat repartí entre els seus partidaris. De fet, no consta que el castell i la vila fortificada del Mallol, capital i principal plaça forta del vescomtat, hagués de fer front a cap situació de setge ni d’atac en tot el conflicte.

L’autoritat de Verntallat, els favors del rei i la llunyania dels vescomtes, que continuaven a Sicília, van fer possible que les velles reivindicacions fossin, per fi, ateses. A banda d’abolir els mals usos, Verntallat recuperà una de les peticions rebutjades pel vescomte l’any 1427, i va permetre que els pobles de la vall escollissin tres cònsols per representar-los, i elevar a les autoritats les queixes que poguessin tenir. La figura d’aquests cònsols es mantindria fins i tot després que la família vescomtal recuperés de ple la seva jurisdicció sobre la vall al cap d’uns anys.

La guerra es va acabar el 1472, i el rei premià Verntallat concedint-li el títol de vescomte d’Hostoles i els béns dels que havien estat contraris a la seva causa, entre els quals molts del vescomtat de Bas. Tanmateix, en no solucionar-se la qüestió remença, l’estat latent de revolta no marxà mai de “la Muntanya” -i, per tant, de la vall d’en Bas-, on Verntallat continuà fort, sobretot després d’enrarir-se les relacions amb el nou rei, Ferran II, durant la dècada de 1480. El dirigent camperol, tanmateix, no participà a la segona revolta remença (1485-1486) i assistí, en canvi, a les complicades negociacions que culminaren amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquest acord solucionà el conflicte amb, entre d’altres, l’abolició definitiva dels mals usos a canvi de la restitució de les antigues senyories allà on els remences continuaven forts, com passava a la vall d’en Bas. Verntallat hagué, doncs, de lliurar els castells que encara retenia -entre els quals el d’Hostoles i  el del Mallol-, i reconèixer la jurisdicció feudal de la nova vescomtessa de Bas, Anna I de Cabrera. Va rebre com a compensació unes propietats a Barcelona i es retirà a viure els seus darrers anys a les possessions que tenia a Sant Feliu de Pallerols.


La fi dels mals usos Text del requadre de l’article (p.79)

Els pagesos anomenats de remences eran aquells que havien de pagar una quantitat –generalment fora del seu abast- per poder deslliurar-se de la dependència dels seus senyors. Mentrestant, estaven sotmesos a una sèrie de lleis, clarament abusives, anomenades mals usos, les més importants de les quals, a part de la pròpia de remença, eren les següents:
  • INTESTIA: penalitzava al pagès que moria sense fer testament.
  • EIXORQUIA: s’aplicava sobre el pagès que no tenia descendència.
  • CUGÚCIA: castigava el pagès, la muller del qual era culpable d’adulteri.
  • ÀRSIA: pagament del pagès al senyor en cas d’incendi de les terres o del mas.
  • FERMA D’ESPOLI FORÇADA: exacció d’una part dels béns del pagès quan garantia el dot de la muller amb el mas.
Al final, les inevitables negociacions van comportar la supressió dels mal usos, que era una de les principals reinvindicacions dels camperols, però la resta de càrregues feudals van romandre intactes. Els pagesos més radicals foren jutjats i condemnats, i els nobles recuperaren les seves possessions. Al sistema feudal encara li quedaven més de tres segles de vida.

Joan Llinàs i Pol
Historiador i arqueòleg
Article publicat a la revista Les Garrotxes, número 12 (octubre 2013), p.78-79.